Pierre Félix Bourdieu (pronunciat /pjɛɾ buʁdjø/; Denguin, 1 d’agost de 1930-París, 23 de gener de 2002) va ser un sociòleg francès, un dels més destacats representants de l’època contemporània. Va aconseguir reflexionar sobre la societat, va introduir o va rescatar bateries de conceptes i va investigar en forma sistemàtica el que sol semblar trivial com a part de la nostra quotidianitat. Al final de la seva vida es va convertir, pel seu compromís públic, en un dels principals actors de la vida intel·lectual francesa. El seu pensament ha exercit una influència considerable en la consciència humana i social, especialment de la sociologia francesa de postguerra. Va caracteritzar el seu model sociològic com a «constructivisme estructuralista».1​ La seva sociologia reveladora ha tingut crítics que ho acusen d’una particular visió determinista social.

Per a Bourdieu, el conflicte no es redueix únicament als conflictes entre classes socials, tal com proposen les anàlisis marxistes. La seva obra està dominada per una anàlisi sociològica dels mecanismes de reproducció social. Bourdieu posa l’accent en la importància del capital cultural i simbòlic en aquesta reproducció i crítica la primacia atorgada als factors econòmics. Vol destacar que la capacitat dels agents en posició dominant per a imposar les seves produccions culturals i simbòliques exerceix un paper essencial en la reproducció de les relacions socials de dominació. El que Pierre Bourdieu diu violència simbòlica, és de gran importància en la seva anàlisi sociològica.

Bourdieu ha desenvolupat una teoria de l’acció, entorn del concepte de habitus, que ha exercit gran influència en les ciències socials. Aquesta teoria tracta de demostrar que els agents socials desenvolupen estratègies, sobre la base de disposicions adquirides per la socialització, el bé i l’inconscient, s’adapten a les necessitats del món social. El seu treball està ordenat entorn d’una sèrie de conceptes rectors, entre altres: el habitus com a principi d’acció dels agents, camps com a àmbits de competició social i violència simbòlica, com a mecanisme fonamental d’imposició de les relacions de dominació.