Poeta, prosista, teòric de la literatura, filòsof i pensador polític italià. Està considerat com una de les figures més excel·lents de la literatura universal, admirat per la seva espiritualitat i per la seva profunditat intel·lectual. Dante va néixer a Florència, en els últims dies de maig o els primers de juny de l’any 1265, en el si d’una família que pertanyia a la petita noblesa. La seva mare va morir quan encara era petit, i el seu pare en complir els 18 anys. L’esdeveniment més important d’aquesta tràgica joventut, segons el seu propi testimoniatge, va ser conèixer, en l’any 1274, a Beatriz, la dona a qui va estimar i que va exaltar com a símbol suprem de la gràcia divina, primer en La vida nova i, més tard, en la seva obra mestra, La Divina Comèdia. Els especialistes han identificat a Bice Di Folco com la noble florentina Bice Di Folco Portinari, que va morir en 1290, amb prou feines amb 20 anys. Dante només la va veure en tres ocasions i mai va parlar amb ella, però això va ser suficient perquè es convertís en la musa inspiradora de gairebé tota la seva obra. Se sap molt poc sobre l’educació de Dante, encara que els seus llibres reflecteixen una vasta erudició que comprenia gairebé tot el coneixement de la seva època. En els seus començaments van exercir una gran influència sobre ell les obres del filòsof i retòric Brunetto Latini, que apareix, d’altra banda, com a personatge destacat en La Divina Comèdia. Se sap que, cap a 1285, es trobava a Bolonya, i se suposa que va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat. Durant les lluites polítiques que van tenir lloc en la Itàlia d’aquests anys, es va unir al principi al bàndol dels güelfos, oposats als gibelins. En 1289 formava part de l’exèrcit güelfo de la ciutat de Florència que va combatre en la batalla de Campaldino, en la qual els güelfos de Florència van vèncer als gibelins de Pisa i Arezzo. Per aquesta mateixa època es va casar amb Gemma Di Manetto Donati, pertanyent a una destacada família güelfa florentina.
La primera obra literària de Dante va ser La vida nova, escrita molt poc després de la mort de Beatriz. Es compon de poemes en forma de sonet i de canzone, entre els quals s’intercalen textos en prosa. En ella es narren esdeveniments relacionats amb l’amor del poeta cap a Beatriz, com el somni en el qual Dante la veu morta, la mort real de la jove i la decisió de l’enamorat que, desesperat, decideix escriure una obra literària dedicada a ella, com postrer monument al seu amor. La vida nova mostra clarament la influència de la poesia amorosa trovadoresca (trobadors i poesia trovadoresca) de la Provença francesa, i suposa el punt culminant del dolce stil nuovo, nom que rep la poesia escrita en la llengua vernacla en la Florència d’aquells anys. Aquesta obra aconsegueix superar la tradició provençal, doncs descriu els sentiments amorosos del poeta d’una manera sublim i idealista, però insinua una elevada espiritualitat molt propera al misticisme. La vida nova, amb la seva continguda intensitat de sentiments, constitueix una de les grans obres de la literatura europea. L’obra probablement va ser escrita entre 1292 i 1293 o fins i tot 1294.
L’obra mestra de Dante, La Divina Comèdia, la va començar al voltant de 1307 i la va concloure poc abans de la seva mort. Es tracta d’una narració al·legòrica en vers, d’una gran precisió i força dramàtica, en la qual es descriu l’imaginari viatge del poeta a través de l’Infern, el Purgatori i el Paradís. Durant el seu periple a través de l’Infern i el Purgatori, el guia del poeta és Virgili, lloat per Dante com el representant màxim de la raó. Beatriz, a qui Dante va considerar sempre tant la manifestació com l’instrument de la voluntat divina, li guia a través del Paradís.
Ja al segle XV, moltes ciutats italianes havien creat agrupacions d’especialistes dedicades a l’estudi de la Divina Comèdia. Durant els segles que van seguir a la invenció de la impremta, van aparèixer més de 400 edicions diferents només a Itàlia. L’epopeia dantesca ha inspirat, a més, a nombrosos artistes, fins al punt que han aparegut edicions il·lustrades pels mestres italians del renaixement Sandro Botticelli i Miguel Ángel o pels artistes anglesos John Flaxman i William Blake. El compositor italià Gioacchino Antonio Rossini i l’alemany Robert Schumann van posar música a alguns fragments del poema, i l’hongarès Franz Liszt es va inspirar en ell per compondre un poema simfònic. La Divina Comèdia ha estat traduïda a més de 25 idiomes.