Rafael Barrett, de nom complet Rafael Ángel Jorge Julián Barrett i Álvarez de Toledo (Torrelavega, Cantàbria, Espanya, 7 de gener de 1876 – Arcachón, França, 17 de desembre de 1910) va ser un escriptor – narrador, assagista i periodista- que va desenvolupar la major part de la seva producció literària a Paraguai, per la qual cosa és considerat una figura destacada de la literatura paraguaiana a principis del segle XX. És particularment conegut pels seus contes i els seus assajos de profund contingut filosòfic, exponent d’un vitalisme que anticipa d’una certa forma l’existencialisme. Coneguts són també els seus al·legats filosòfic-polítics a favor de l’anarquisme.

L’obra de Rafael Barrett és en general poc coneguda. Tala i asistemàtica com la seva pròpia vida, es va publicar gairebé íntegrament en periòdics de Paraguai, l’Uruguai i l’Argentina. I no obstant això, el seu pensament ha exercit a Llatinoamèrica, i especialment en l’àmbit del Riu de la Plata, una notable influència. Si bé és cert que es tracta d’una influència una miqueta subterrània, va anar prou fort com perquè Ramiro de Maeztu li considerés “una figura en la història d’Amèrica”.

Algunes de les seves idees literàries centrals s’emmarquen i defineixen en l’estil regeneracionista. Resulta evident, en aquests breus exemples, la coincidència de Barrett amb el to característic de l’onada “regeneracionista” que va inundar el pensament espanyol arran del “desastre” del 98 i que va tenir els seus principals exponents en Costa, Picavea, Isern, etc., i el seu punt àlgid en la premsa amb el famós article “Sense pols” de Francisco Silvela publicat en El temps, òrgan de l’oposició conservadora, el 16 d’agost de 1898. Les constants metàfores mèdiques, la percepció d’Espanya com un país greument malalt, la convicció que la derrota militar era només un símptoma de mals majors i més profunds, l’estranyesa davant la falta de reacció d’un poble que ha estat víctima inútil d’una derrota lamentable, el diagnòstic d’un progressiu enfonsament del país i la necessitat de la seva “salvació” (relliscós terme en política),

“El dolor paraguaià” de Barrett “veiem reflectit el profund amor que sentia cap al poble paraguaià; aquest amor, aquesta preocupació per la gent del poble, és una constant plenament “noventayochista”

Borges sobre Barrett “…Borges , el jove Borges, l’admirava sense retaceos. En una carta al seu amic Roberto Gondel, escrita en 1917, deia el futur autor de “El Aleph”: “Ja que tractem temes literaris et preguno si no coneixes un gran escriptor argentí, Rafael Barrett, esperit lliure i audaç.” […] “És un llibre genial la lectura del qual m’ha consolat de les ñoñerías de Giusti, Soiza O’Railly i del meu cosí Alvarito Melián Lafinur”

Els escrits de Barrett són d’una qualitat intrínseca notable. En opinió de José María Fernández Vázquez, si hagués tingut més temps per a desenvolupar la seva obra, “estil literari i vigor ideològic haguessin creat un dels corpus textuals més interessants del continent americà” (Fernández Vázquez 100).