Joan Peiró i Belis, nat el 18 de febrer de 1887 en el barri obrer de Sants (Barcelona) i afusellat per les autoritats franquistes el 24 de juliol de 1942 a Paterna. Fou ministre d’Indústria durant la II República.

Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb la que va tenir 3 fills (Joan, Josep i Lliberto) i 4 filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè).

Segons ell mateix, la seva militància sindical es va iniciar el 1906, començant a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la “Federación Española de Vidrieros y Cristaleros” (1916-1920) i director de las publicacions “La Colmena Obrera” (òrgan dels sindicats de Badalona) i “El Vidrio” (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar mes endavant a ser director del diari “Solidaridad Obrera” (1930) i del també diari Catalunya (1937).

Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots de organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d’indústria que foren rebutjades en aquella ocasió.

Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l’estat i la patronal en contra el moviment obrer. L’any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria.

L’any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es va celebrar la Conferència de Saragossa, en què es va aprovar la sortida de l’organització de la “Internacional Sindical Roja” i la seva afiliació a la reconstituïda “Associació Internacional dels Treballadors” (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Angel Pestaña i Josep Viadiu la “moción política”, molt criticada per els sectors més ortodoxos de l’organització.

Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les seves publicacions van ésser suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar a la UGT per la seva defensa de jurats mixtes durant aquella dictadura i també a Pestaña, amb el qual per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar al sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai hi va militar, defensant al contrari una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d’acció i a les minories de militants dirigents.

L’any 1930 va signar el manifest de “Inteligència Republicana” i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d’indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport massiu davant les tesis faïstes. En aquest mateix congrés va donar suport a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la que es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l’oposició dels sectors faïstes que veien en aquesta un suport a la maquinària política burgesa.

També l’any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els que es trobava Angel Pestaña, el “Manifiesto Treintista”, on s’analitzava la situació econòmica i social d’Espanya i es criticava tant al govern republicà com als sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d’aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l’organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als que posteriorment s’hi van afegir altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d’oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936.

Després de l’alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del comitè antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l’entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com forma de estat per quan s’acabés la guerra.

Amb García Oliver, Federica Montseny i López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d’Indústria. Des d’aquest lloc va elaborar el decret d’incautacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d’un banc de crèdit industrial, tot i que molts d’aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

L’any 1937 va ser director de la primera publicació feta en català de la CNT, la Revista Catalunya.
L’any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d’Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l’anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra.

El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d’on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l’objectiu de representar a la CNT en la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), consistint la seva missió en treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar el seu trasllat a Mèxic.

Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d’expulsió del país amb l’objectiu d’apartar-lo de l’acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya).

El gener de 1941, el ministeri d’Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar la seva extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals.
Se’l va traslladar a la “Dirección General de Seguridad” de Madrid, on fou interrogat i sotmès a mals tractes (va perdre diverses dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se’l va traslladar a València l’abril de 1941. El desembre d’aquest any es va obrir el procés sumarial, en el qual Peiró va comptar amb testimonis al seu favor emesos per institucions i persones del nou règim com ara el falangista Luys Santamarina i la protesta de Ramón Serrano Suñer. Tanmateix, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna.

El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d’ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentencia de mort. Tres dies més tard seria afusellat amb sis cenetistes més en el camp de tir de Paterna, tot cridant: “¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!”.